18 de juny 2013

Canvies


A partir d'avui, Banda Magnètica canvia d'adreça. 


Allà hi podràs consultar totes les entrades, tant les noves com les antigues.


12 de juny 2013

Un moment



Durant uns dies no escriuràs a Banda Magnètica. No és perquè te'n vagis al Sónar, que hi vas, sinó perquè el blog estarà de reformes. Hi haurà canvis i tens feina a fer-los. No creus que siguin més de 4 o 5 dies de silenci. Una setmana, si et relaxes molt.

Al Sónar, aquests dies, no et relaxaràs. Trobaràs molt material per a la nova etapa de Banda Magnètica. Ets un freakie de la música electrònica. A veure si ho demostres.



La vida



Aquesta nit has somiat amb una noia xinesa. La perseguies mentre ella corria. L'atrapaves, et mirava, somreia i després tu l'equarteraves. Posaves els trossets de la noia xinesa en una bossa i tornaves a la casa de colònies on dormies. T'hi estaves amb una amiga, que et veia amb la bossa i tu dissimulaves. Duies la bossa a la mà tota l'estona, fins que se't feia insuportable i prenies una decisió: amagaries els trossets de la noia xinesa al riu. Mentre anaves cap al riu, tenies por. Quan l'has esquarterada no, curiós. T'has despertat de cop, cagat (de por). Acabaves de matar una noia xinesa.

No saps si aquest somni tan terrible té alguna cosa a veure amb el que et va provocar una presentació literària a la que vas anar fa un parell de dies. La gent potser et dirà que ets un intel·lectual pedant, però has de reconèixer que només vas a presentacions de llibres d'amics. De fet, et preguntes qui va a presentacions de llibres que no siguin d'amics. Res en contra, tan de bo. Era una presentació d'un recull de relats. Abans de cada relat, al llibre, hi ha una breu biografia de l'autor en qüestió. Vas fullejar el llibre i, per casualitat, vas anar a parar a la pàgina d'un autor que no coneixies, Salvador Iborra. Curiós, vas començar a llegir la seva biografia que, per sorpresa teva, acabava molt ràpidament i amb una contundència que et va deixar molt intranquil. L'última frase deia: "Salvador Iborra va morir assassinat a Barcelona el 2011". Vas empassar saliva, incapaç de processar-ho. No estàs acostumat a tenir assassinats tan a prop. I mira que només ho acabaves de llegir en un llibre, i no el coneixies de res. Però el fet que existeixin els assassinats, que hagin mort un autor, un noi jove, el fet de convertir una mort de pel·lícula (un assassinat) en alguna cosa tan real, t'ha deixat molt trasbalsat. 

Fins avui, de fet, no t'has atrevit a buscar com va morir. Aquella curiositat tan humana. Va defensar un amic a qui li intentaven robar una bicicleta. Sense paraules.

La vida, collons. La vida.

Justice té com a icona una imatge que, per força, relaciones amb aquesta història fosca. Justice vénen al Sónar a fer una sessió com a Djs. Agatha Christie va aconseguir banalitzar la mort amb la seva literatura. No saps si devia tenir-li gaire por. Un puñado de centeno va ser la primera novel·la que vas llegir d'ella. Te la va regalar el teu pare.

11 de juny 2013

Coneixes gent amb talent


Ahir vas anar al Poble Sec a fer cerveses. I no té res a veure amb el post d'ahir (clica i llegeix-lo de nou, va). No estaves fent cap experiment sobre la teva freqüència urinària, no. Hi vas anar perquè la teva amiga necessitava que hi fossis. Tu i uns quants amics més. 

Fa unes setmanes la teva amiga va passar un procés de selecció molt dur per a una empresa de renom internacional. Després de múltiples entrevistes en múltiples idiomes, d'esperes eternes, de nervis, de preparació constant, van comunicar-li que la feina era seva. Ella, de fet, ja tenia feina, però el canvi era una escalada molt important, a tots nivells. Era l'escalada lògica després de la carrera que porta. Com més treballes, si ho fas bé, millors llocs de treball han d'estar al teu abast.

Poc després de saber la notícia, vau celebrar-ho, fins i tot. Però aquests dies estava esperant l'oferta concreta que li havien de fer. És a dir, els de la central havien de donar el vist-i-plau. I això no arribava i ella s'anava posant més nerviosa, òbviament. Però és normal que les coses vagin lentes, més avui en dia.

Més avui en dia, quan és possible que passi el que va passar ahir. Ahir, fent les birres, no celebràveu el seu nou lloc de treball, no, sinó que ofegàveu les penes després que li comuniquessin que la central de Barcelona d'aquesta gran empresa havia decidit tancar. Per tant, es quedava sense la gran feina. Putada.

No desvetllaràs cap secret si dius que aquest país vostre està quedant petit per gent com la teva amiga. Tot plegat fa que, de mica en mica, hi hagi poc espai pel talent. El país està primordiant altres coses. Sembla que ningú s'adoni que si no es crea indústria de talent, això no ho aixecarà ningú.

A vegades no tens prou talent per trobar temes o llibres que lliguin amb el post que escrius. La cançó d'avui elimina qualsevol mal rotllo davant la història que has explicat. A més, es veu que Disclosure vol dir: "esbombament d'un secret", si no t'equivoques. Per això has fet servir aquesta expressió al post. Els llibres d'avui són de link més fàcil. El talent és l'última part d'una trilogia de Gerard Guix i també la primera novel·la de Jordi Nopca. Casualitats de la vida. La d'en Nopca encara l'has de llegir.

10 de juny 2013

Creues límits



Vas al lavabo unes quantes vegades al dia. Ja no saps si és cosa de la pròstata, que comença a queixar-se als teus trenta-un anys, o és que cadascú és com és i n'hi ha que pixen més que d'altres. També depèn, és un fet conegut per tothom, de beure més o menys cervesa o de beure més o menys te. Tot apressa la bufeta. I tu beus ambdues coses. Més te que cervesa. A l'estiu ja no ve tant de gust el te, però a l'hivern en pots arribar a fer tres al dia. És una excusa com una altra per tenir una cosa entre les mans.

Els homes, quan aneu a pixar, heu de tenir una cosa entre les mans. Algun cop, en alguna pel·lícula, has vist imatges d'homes que pixen amb les dues mans recolzades a la paret (en plena borratxera) i et preguntes com se'ls deu aguantar. Però bé, hi ha gent que té més habilitats que tu. Això també és un fet.

Un altre fet és que quan vas als lavabos dels bars o dels restaurants o dels museus o dels cinemes, el dels homes no només és reconeixible pel símbol que pengen fora de la porta. A vegades aquest símbol és confús. Alguns llocs volen ser tan moderns que en comptes del símbol internacional d'un noi hi posen un altre objecte que llunyanament hi pot remetre. Una clau, una bombeta, una poma, una serp, unes pinces, un triangle... Algú et pot dir què volen dir? Quin és quin? El senyal que és inequívoc és la taca que hi ha al voltant de la tassa del vàter dels homes. Més que al voltant, al davant. Els homes, és un fet, pixen sovint fora dels límits de la tassa. Si no del tot, almenys unes gotes. Com és possible? T'ha passat, no ho neguis, però t'afanyes a netejar-ho. Ara, això és cert, quan el lavabo ja està marcat per trenta homes que hi han passat abans, netejar allò és d'herois i no seràs tu qui ho faci.

No podies començar la setmana del Sonar amb res més que un tema electrònic. Outta Limits és un conegut i clàssic segell. També és un clàssic amb segell la Carta al pare de Kafka. T'agraden les coses fosques. Tant el tema com la novel·la ho són.

7 de juny 2013

No demanis tataki


Ahir vas sopar a fora. I no vol dir a la terrassa que no tens, vol dir que vas anar a teatre i, just després, vau menjar algun cosa en un restaurant. Alguna cosa.

Ara ho fas molt menys que abans, això de menjar a fora. Les peles. Abans no t'hi havies de mirar tant i pots confessar que provar restaurants era un dels teus vicis. De fet, encara ho és, però l'has de contenir. I ho estàs aconseguint. Però ahir era tard, havíeu parlat amb els actors, havíeu parlat amb gent del públic, s'havia fet tard, vaja. Amb l'amic amb qui havies anat a teatre vau dir "Anem a menjar ni que sigui una amanida". L'objectiu d'ahir, i potser aquí hi va haver l'error, no era menjar bé, sinó menjar per no haver d'arribar a casa i posar-vos a cuinar. Que dius "mengeu un iogurt i un kiwi i a dormir", però no... Vau decidir anar a menjar a fora. Ja està.

I vas confirmar una cosa. La teva ciutat, Barcelona, està plena de restaurants mediocres. Sí, sí, tal qual. Posa't siberita ara. Però és així. És una ciutat amb una oferta molt variada que, malgrat la crisi, sembla que no ha deixat de créixer. Però també ha crescut la moda terrible de la reducció de vinagre de mòdena i de l'hummus d'acompanyament. Has menjat molt bé a restaurants de Barcelona, però també has menjat molt malament en restaurants que, venent-se amb una imatge moderna i multicultural, t'han colat gat per llebre. Ahir vas demanar tataki de tonyina i salmó i allò no era ni tonyina ni tataki. Les coses s'han de dir.

Quan parles de l'epidèmia del vinagre de mòdena, et refereixes a l'absurda necessitat de cobrir una amanida Florette amb  reducció de vinagre de mòdena per donar-li un toc d'autor i un toc de 4 euros més per no res. I n'estàs una mica tip.

En definitiva, i amb risc de sonar més pijo del que ets, creus que és hi ha dues opcions millors que el que vas fer ahir: anar a sopar a restaurants  molt cars, amb la seguretat que són bons (si poguessin ser bons i barats també aniria bé), o quedar-te a casa i fer el sopar tu i compartir-lo amb amics. O fins i tot que cadascú porti alguna cosa. Qui no sàpiga cuinar que posi el vinagre de mòdena.

Biscuit forma part del primer àlbum de Portishead. No podries dir les vegades que l'has arribat a escoltar, aquest disc. No vols ni imaginar la pinta que feies quan anaves tan sovint amb la samarreta de Portishead pel món, quan eres grunge i triphopero. El concert de Portishead que vas veure al Poble Espanyol va ser espectacular. El d'avui de Muse segur que també ho serà. Les imatges que has vist de la gira deixen sense paraules.

6 de juny 2013

T'han aixafat



Va ser ràpid però dolorós. Ahir vas contestar l'estat de facebook d'una amiga amb una broma plena d'humor negre. Ella es queixava perquè un gos a la casa del davant no parava de plorar i no podia escriure (ella, no el gos). Tu vas ser el primer de respondre i vas dir "Mata'l". I punt. Evidentment era una broma , que es va anar allargant i complementant amb altres persones i amics del facebook, amb altres comentaris que ja no tenien res a veure amb el gos. Fins i tot van aparèixer comparacions amb la sèrie Game of Thrones.

Al cap de res, una altra amiga (no teva, sinó de la persona que havia parlat del gos que plorava) va deixar petjada a la conversa de Facebook. Estava molt dolguda per tot el que havíeu dit sobre els gossos. Ella els estima molt, els defensa fins a l'infinit i per això us enviava a tots a la merda amb un regalet: un spoiler de la sèrie Game of Thrones que, d'alguna manera, t'aixafa tota la tercera temporada. Calia?, et vas preguntar. No tenia res a veure amb el pobre gos que plorava. Potser la teva broma estava fora de lloc, però el seu spoiler encara més. T'havia d'explicar el més improtant de la temporada?

Realment és fotut com us heu enganxat tots a les sèries. Gairebé tots, va. Et dediques a això, a més, i encara vols saber quins són els ingredients perfectes per fer que algú no pari de preguntar-se què passarà després. A la vida potser ho voldríeu saber, no ho saps, però a les sèries no ho voleu saber mai, en el fons, encara que us ho pregunteu tant. 

Tampoc no vols saber perquè hi ha gent que mataria per defensar un gos.

You will never know és una cançó d'Imany, remesclada en la versió que has penjat per Miguel Campbell i Matt Hughes. És estrany però avui no citaràs cap llibre, ni cap sèrie, ni cap pel·lícula. Només pots pensar en un quadre que et fascina. Cada vegada estàs més intel·lectual. Perro semihundido, de Goya, el tenies penjat a l'habitació quan eres un adolescent. Explica-t'ho.