Canvies

A partir d'avui, Banda Magnètica canvia d'adreça. 

http://blogspersonals.ara.cat/bandamagnetica

Allà hi podràs consultar totes les entrades, tant les noves com les antigues.

Un moment

Durant uns dies no escriuràs a Banda Magnètica. No és perquè te'n vagis al Sónar, que hi vas, sinó perquè el blog estarà de reformes. Hi haurà canvis i tens feina a fer-los. No creus que siguin més de 4 o 5 dies de silenci. Una setmana, si et relaxes molt.

Al Sónar, aquests dies, no et relaxaràs. Trobaràs molt material per a la nova etapa de Banda Magnètica. Ets un freakie de la música electrònica. A veure si ho demostres.

La vida

Aquesta nit has somiat amb una noia xinesa. La perseguies mentre ella corria. L'atrapaves, et mirava, somreia i després tu l'equarteraves. Posaves els trossets de la noia xinesa en una bossa i tornaves a la casa de colònies on dormies. T'hi estaves amb una amiga, que et veia amb la bossa i tu dissimulaves. Duies la bossa a la mà tota l'estona, fins que se't feia insuportable i prenies una decisió: amagaries els trossets de la noia xinesa al riu. Mentre anaves cap al riu, tenies por. Quan l'has esquarterada no, curiós. T'has despertat de cop, cagat (de por). Acabaves de matar una noia xinesa.

No saps si aquest somni tan terrible té alguna cosa a veure amb el que et va provocar una presentació literària a la que vas anar fa un parell de dies. La gent potser et dirà que ets un intel·lectual pedant, però has de reconèixer que només vas a presentacions de llibres d'amics. De fet, et preguntes qui va a presentacions de llibres que no siguin d'amics. Res en contra, tan de bo. Era una presentació d'un recull de relats. Abans de cada relat, al llibre, hi ha una breu biografia de l'autor en qüestió. Vas fullejar el llibre i, per casualitat, vas anar a parar a la pàgina d'un autor que no coneixies, Salvador Iborra. Curiós, vas començar a llegir la seva biografia que, per sorpresa teva, acabava molt ràpidament i amb una contundència que et va deixar molt intranquil. L'última frase deia: "Salvador Iborra va morir assassinat a Barcelona el 2011". Vas empassar saliva, incapaç de processar-ho. No estàs acostumat a tenir assassinats tan a prop. I mira que només ho acabaves de llegir en un llibre, i no el coneixies de res. Però el fet que existeixin els assassinats, que hagin mort un autor, un noi jove, el fet de convertir una mort de pel·lícula (un assassinat) en alguna cosa tan real, t'ha deixat molt trasbalsat. 

Fins avui, de fet, no t'has atrevit a buscar com va morir. Aquella curiositat tan humana. Va defensar un amic a qui li intentaven robar una bicicleta. Sense paraules.

La vida, collons. La vida.

Justice té com a icona una imatge que, per força, relaciones amb aquesta història fosca. Justice vénen al Sónar a fer una sessió com a Djs. Agatha Christie va aconseguir banalitzar la mort amb la seva literatura. No saps si devia tenir-li gaire por. Un puñado de centeno va ser la primera novel·la que vas llegir d'ella. Te la va regalar el teu pare.

Coneixes gent amb talent

Ahir vas anar al Poble Sec a fer cerveses. I no té res a veure amb el post d'ahir (clica i llegeix-lo de nou, va). No estaves fent cap experiment sobre la teva freqüència urinària, no. Hi vas anar perquè la teva amiga necessitava que hi fossis. Tu i uns quants amics més. 

Fa unes setmanes la teva amiga va passar un procés de selecció molt dur per a una empresa de renom internacional. Després de múltiples entrevistes en múltiples idiomes, d'esperes eternes, de nervis, de preparació constant, van comunicar-li que la feina era seva. Ella, de fet, ja tenia feina, però el canvi era una escalada molt important, a tots nivells. Era l'escalada lògica després de la carrera que porta. Com més treballes, si ho fas bé, millors llocs de treball han d'estar al teu abast.

Poc després de saber la notícia, vau celebrar-ho, fins i tot. Però aquests dies estava esperant l'oferta concreta que li havien de fer. És a dir, els de la central havien de donar el vist-i-plau. I això no arribava i ella s'anava posant més nerviosa, òbviament. Però és normal que les coses vagin lentes, més avui en dia.

Més avui en dia, quan és possible que passi el que va passar ahir. Ahir, fent les birres, no celebràveu el seu nou lloc de treball, no, sinó que ofegàveu les penes després que li comuniquessin que la central de Barcelona d'aquesta gran empresa havia decidit tancar. Per tant, es quedava sense la gran feina. Putada.

No desvetllaràs cap secret si dius que aquest país vostre està quedant petit per gent com la teva amiga. Tot plegat fa que, de mica en mica, hi hagi poc espai pel talent. El país està primordiant altres coses. Sembla que ningú s'adoni que si no es crea indústria de talent, això no ho aixecarà ningú.

A vegades no tens prou talent per trobar temes o llibres que lliguin amb el post que escrius. La cançó d'avui elimina qualsevol mal rotllo davant la història que has explicat. A més, es veu que Disclosure vol dir: "esbombament d'un secret", si no t'equivoques. Per això has fet servir aquesta expressió al post. Els llibres d'avui són de link més fàcil. El talent és l'última part d'una trilogia de Gerard Guix i també la primera novel·la de Jordi Nopca. Casualitats de la vida. La d'en Nopca encara l'has de llegir.

Creues límits

Vas al lavabo unes quantes vegades al dia. Ja no saps si és cosa de la pròstata, que comença a queixar-se als teus trenta-un anys, o és que cadascú és com és i n'hi ha que pixen més que d'altres. També depèn, és un fet conegut per tothom, de beure més o menys cervesa o de beure més o menys te. Tot apressa la bufeta. I tu beus ambdues coses. Més te que cervesa. A l'estiu ja no ve tant de gust el te, però a l'hivern en pots arribar a fer tres al dia. És una excusa com una altra per tenir una cosa entre les mans.

Els homes, quan aneu a pixar, heu de tenir una cosa entre les mans. Algun cop, en alguna pel·lícula, has vist imatges d'homes que pixen amb les dues mans recolzades a la paret (en plena borratxera) i et preguntes com se'ls deu aguantar. Però bé, hi ha gent que té més habilitats que tu. Això també és un fet.

Un altre fet és que quan vas als lavabos dels bars o dels restaurants o dels museus o dels cinemes, el dels homes no només és reconeixible pel símbol que pengen fora de la porta. A vegades aquest símbol és confús. Alguns llocs volen ser tan moderns que en comptes del símbol internacional d'un noi hi posen un altre objecte que llunyanament hi pot remetre. Una clau, una bombeta, una poma, una serp, unes pinces, un triangle... Algú et pot dir què volen dir? Quin és quin? El senyal que és inequívoc és la taca que hi ha al voltant de la tassa del vàter dels homes. Més que al voltant, al davant. Els homes, és un fet, pixen sovint fora dels límits de la tassa. Si no del tot, almenys unes gotes. Com és possible? T'ha passat, no ho neguis, però t'afanyes a netejar-ho. Ara, això és cert, quan el lavabo ja està marcat per trenta homes que hi han passat abans, netejar allò és d'herois i no seràs tu qui ho faci.

No podies començar la setmana del Sonar amb res més que un tema electrònic. Outta Limits és un conegut i clàssic segell. També és un clàssic amb segell la Carta al pare de Kafka. T'agraden les coses fosques. Tant el tema com la novel·la ho són.

No demanis tataki

Ahir vas sopar a fora. I no vol dir a la terrassa que no tens, vol dir que vas anar a teatre i, just després, vau menjar algun cosa en un restaurant. Alguna cosa.

Ara ho fas molt menys que abans, això de menjar a fora. Les peles. Abans no t'hi havies de mirar tant i pots confessar que provar restaurants era un dels teus vicis. De fet, encara ho és, però l'has de contenir. I ho estàs aconseguint. Però ahir era tard, havíeu parlat amb els actors, havíeu parlat amb gent del públic, s'havia fet tard, vaja. Amb l'amic amb qui havies anat a teatre vau dir "Anem a menjar ni que sigui una amanida". L'objectiu d'ahir, i potser aquí hi va haver l'error, no era menjar bé, sinó menjar per no haver d'arribar a casa i posar-vos a cuinar. Que dius "mengeu un iogurt i un kiwi i a dormir", però no... Vau decidir anar a menjar a fora. Ja està.

I vas confirmar una cosa. La teva ciutat, Barcelona, està plena de restaurants mediocres. Sí, sí, tal qual. Posa't siberita ara. Però és així. És una ciutat amb una oferta molt variada que, malgrat la crisi, sembla que no ha deixat de créixer. Però també ha crescut la moda terrible de la reducció de vinagre de mòdena i de l'hummus d'acompanyament. Has menjat molt bé a restaurants de Barcelona, però també has menjat molt malament en restaurants que, venent-se amb una imatge moderna i multicultural, t'han colat gat per llebre. Ahir vas demanar tataki de tonyina i salmó i allò no era ni tonyina ni tataki. Les coses s'han de dir.

Quan parles de l'epidèmia del vinagre de mòdena, et refereixes a l'absurda necessitat de cobrir una amanida Florette amb  reducció de vinagre de mòdena per donar-li un toc d'autor i un toc de 4 euros més per no res. I n'estàs una mica tip.

En definitiva, i amb risc de sonar més pijo del que ets, creus que és hi ha dues opcions millors que el que vas fer ahir: anar a sopar a restaurants  molt cars, amb la seguretat que són bons (si poguessin ser bons i barats també aniria bé), o quedar-te a casa i fer el sopar tu i compartir-lo amb amics. O fins i tot que cadascú porti alguna cosa. Qui no sàpiga cuinar que posi el vinagre de mòdena.

Biscuit forma part del primer àlbum de Portishead. No podries dir les vegades que l'has arribat a escoltar, aquest disc. No vols ni imaginar la pinta que feies quan anaves tan sovint amb la samarreta de Portishead pel món, quan eres grunge i triphopero. El concert de Portishead que vas veure al Poble Espanyol va ser espectacular. El d'avui de Muse segur que també ho serà. Les imatges que has vist de la gira deixen sense paraules.

T'han aixafat

Va ser ràpid però dolorós. Ahir vas contestar l'estat de facebook d'una amiga amb una broma plena d'humor negre. Ella es queixava perquè un gos a la casa del davant no parava de plorar i no podia escriure (ella, no el gos). Tu vas ser el primer de respondre i vas dir "Mata'l". I punt. Evidentment era una broma , que es va anar allargant i complementant amb altres persones i amics del facebook, amb altres comentaris que ja no tenien res a veure amb el gos. Fins i tot van aparèixer comparacions amb la sèrie Game of Thrones.

Al cap de res, una altra amiga (no teva, sinó de la persona que havia parlat del gos que plorava) va deixar petjada a la conversa de Facebook. Estava molt dolguda per tot el que havíeu dit sobre els gossos. Ella els estima molt, els defensa fins a l'infinit i per això us enviava a tots a la merda amb un regalet: un spoiler de la sèrie Game of Thrones que, d'alguna manera, t'aixafa tota la tercera temporada. Calia?, et vas preguntar. No tenia res a veure amb el pobre gos que plorava. Potser la teva broma estava fora de lloc, però el seu spoiler encara més. T'havia d'explicar el més improtant de la temporada?

Realment és fotut com us heu enganxat tots a les sèries. Gairebé tots, va. Et dediques a això, a més, i encara vols saber quins són els ingredients perfectes per fer que algú no pari de preguntar-se què passarà després. A la vida potser ho voldríeu saber, no ho saps, però a les sèries no ho voleu saber mai, en el fons, encara que us ho pregunteu tant. 

Tampoc no vols saber perquè hi ha gent que mataria per defensar un gos.

You will never know és una cançó d'Imany, remesclada en la versió que has penjat per Miguel Campbell i Matt Hughes. És estrany però avui no citaràs cap llibre, ni cap sèrie, ni cap pel·lícula. Només pots pensar en un quadre que et fascina. Cada vegada estàs més intel·lectual. Perro semihundido, de Goya, el tenies penjat a l'habitació quan eres un adolescent. Explica-t'ho.

També ploraries

Tens una amiga que fa dos dies que no viu. I acabes de parlar amb ella i es veu que encara li queden un parell de dies més de patiment, de tortura. Li falta aire, està nerviosa, es veu que crema pantalons quan planxa, també, per culpa de l'atabalament que porta, del canvi d'esquemes que ha patit la seva vida aquesta setmana. I té la sensació que algú li ha fet mal d'ull i que la seva energia negativa es contagia, i que tothom s'enfada amb ella. Està molt nerviosa i tems que necessiti tractament aviat. Esperes que, d'aquí dos dies, quan se li solucioni la terrible història que està vivint, pugueu oblidar aquest mal tràngol.

Fa dos dies li van robar el mòbil el metro. El mòbil no, l'iPhone. Just quan estava validant la seva t10, escoltant música des del mateix telèfon, de sobte va deixar de sentir-la. Es va imaginar que li havia caigut el mòbil a terra i s'havien desconnectat els auriculars. Però no: algú li havia estirat el mòbil de la bossa. Algú que ella ni va veure. Es va quedar en estat de xoc. Allà va començar tot. Després havia d'anar a treballar i ho va fer com va poder. No va ser fins que va arribar a casa que  va poder plorar. I ho necessitava, molt. Fins i tot l'endemà es va haver de posar un maquillatge especial per tapar les bosses a sota els ulls.

Quan t'ho ha explicat, primer has pensat que exagerava. De fet, sí que exagera. Som uns exagerats. Però saps que a tu també et passaria. No ho neguis. Si ara et roben el telèfon, ploraries. Mira que és trist enfonsar-se per una cosa com aquesta, però és que creus amb fermesa que et passaria. Com a mínim estaries uns dies desubicat, com ella. I, a més, començaries a pensar què fer: te'n compraries un altre? El primer iPhone, el que tens ara, no el vas pagar, una ganga (es van equivocar els de Movistar), però ara no et pots gastar tanta pasta. Com viuries, però, sense iPhone? També ploraries. I això no pot ser.

La teva amiga no escoltava Burial, quan li van robar el telèfon. Stolen dog és Burial en estat pur. La música d'aquest londinenc pot servir per tantes coses... Cuinar, llegir, escriure, pensar... Fa temps vas llegir From Hell, d'Alan Moore i Eddie Campbell, amb Burial de fons. Gran banda sonora.

Comences bé

Ja no mires tant les notícies a la tele, perquè últimament tens una sensació de dejavu constant i desgradable. El món de la informació s'ha encallat en un onanisme tràgic sobre la terrible situació econòmica-social que us ha tocat viure. És cert que aquesta sensació també te la produeix la lectura dels diaris o escoltar certes tertúlies radiofòniques però et negues a abandonar el periodisme de manera definitiva.

Tot i que en algun moment els periodistes dediquin tots els seus esforços a fer que deixis de considerar-los amb la mateixa admiració amb què ho has fet en altres moments.

Ahir, per exemple, vas veure el TN nit de Tv3. Van obrir-lo amb la notícia de Neymar, la seva festa de benvinguda i una contundent, necessària i inesborrable entrevista (irone mode on). I després d'això, després dels globus de colors, de les crispetes, del fanatisme, de la megalomania, després d'un esport que interessa a milions de persones, és cert, després d'aquesta notícia emotiva però intranscendent, no ho podem negar, després de tot, després de tot, tot, tot, van donar la notícia d'un avançament increïble en la lluita contra el càncer, una notícia que posava la pell de gallina, que també emocionava, que malauradament també afecta a milions de persones però que, sisplau, és molt més transcendent i havia d'obrir el TN.

Decidir com es comença és feina de l'editor. No deu ser fàcil ser editor. A la vida és molt complicat començar i acabar bé les coses. "Les coses" vol dir tot. Una relació sentimental a vegades comença sense adonar-te'n i és meravellós, però arriba un dia que s'acaba i ja et pots agafar fort. Ningú no ens ensenya a acabar bé. I a començar tampoc. No tens cap formació sentimental reglada, ni tampoc en periodisme, ho has de reconèixer, però la decisió de l'informatiu d'ahir diu molt poc d'aquell informatiu. Tothom es pot equivocar, cert. Tothom. Tu també.

After all és un tema de Daniel Fernandes. Forma part d'un àlbum recopilatori de diversos autors de deep house, que es diu Future Sleaze. La vas sentir ahir. Ahir també, mentre llegies la novel·la que ara tens entre mans, vas trobar-te amb un fragment que té molt a veure amb el post d'avui. Deia: "Vet aquí el que era indignant, que el futbol passés al davant de la política, però sembla que ningú no va protestar seriosament". No és un pamflet, el que llegeixes. És una novel·la impressionant que es diu Carrer Robadors, de Mathias Enard.

No vius al paradís

Has estat dos dies al Pallars i no pots fer res més que reconèixer que hi ha llocs meravellosos al teu voltant. Fa uns mesos vas anar a Chile i ja vas tenir aquesta intuïció: a vegades ens pensem que hem de córrer milers de quilòmetres (els vas fer amb avió o amb autobús, no corrent) per veure meravelles, però n'hi ha al costat de casa teva.

Podries fer un post parlant d'un lloc comú: els de ciutat, els urbanites com tu que ja us esteu preparant pel Sonar, només de posar els peus a la muntanya ja dieu que allò és el paradís. I també podries dir el que dius sempre: per dos dies, molt bé, per quatre fins i tot també, però tu ets fill de l'asfalt. Però no faràs aquest post.

Et va sorprendre que una idea, la del Paradís que tots col·loquem allà, més al Nord, o allà, creuant el mar, on no hi ha soroll, ni cotxes ni tots aquests tòpics. La idea del Paradís que la gent amb qui vau parlar aquest cap de setmana no tenen, ni de lluny, col·locat on vius tu. Per ells, tu no vius al paradís. Per ells, Barcelona és un lloc on de tant en tant hi venien a fer unes copes, on el monitor amb qui vas fer rafting hi vivia abans i hi ha de treure el cap un cop l'any però gairebé per costum. Per ells el paradís és una altra cosa. I tu no hi vius.

Però en el seu paradís també hi has descobert esquerdes que un dia et serviran per escriure una pel·lícula o una obra de teatre. Al seu paradís hi viuen personatges fascinants com el propietari de la Bruixa de Sort, fascinant per l'odi que suscita. Al seu paradís, els mossos d'esquadra són éssers odiosos que els han destrossat les festes majors, perquè ja no poden anar amb cotxe de festa en festa com feien abans. Al seu paradís, venen les fotos del rafting que vas fer molt cares. Al seu paradís, però, per sort hi segueix havent-hi pobles on només hi viuen 40 persones o menys. Tot i així, fa anys, vas passar una setmana a Farrera, treballant-hi, amb uns amics. Farrera deu tenir tres o quatre cases. Algun dia vols un manual d'instruccions per aprendre a viure en un lloc així.

Plus au sud és un tema d'Yann Tiersen (entre d'altres) que forma part del disc Tout est calme. Yann Tiersen se't va entravessar amb l'enganxosa i pesada banda sonora d'Amélie, també enganxosa i pesada. Però Yann Tiersen té meravelles com aquesta. Jean-Pierre Jeunet va dirigir Amélie i també Alien Ressurection. Cap de les dues t'han agradat. Però Alien, la del 79, de Ridley Scott, et posa la pell de gallina. 

Et fots de tot

T'estàs tornant addicte. Ho confesses públicament. No tothom entendrà que ho expliquis aquí, públicament, ni tothom et donarà suport, però ja que has optat per explicar intimitats al teu blog, val més anar al fons amb la qüestió, per molt malament que et deixin un cop explicades.

Has dit "t'estàs tornant" i creus que seria millor dir que ja ho ets, d'addicte. A la mínima que pots ho fas, i hi ha vegades que no surts de casa si no ho has fet ja. Últimament sempre en portes a la bossa, per si un cas, això també és veritat. Ocupa poc espai, és còmode i ho pots amagar bé.

Mai haguessis dit que hi cauries, però el primer pas és reconèixer-ho. Hi ha molta gent que no reconeix els defectes, ni les addiccions, i així no surt mai del pou. Però és que de debò que fa anys tu renegaves de tot això, deies que no ho necessitaries mai. La veritat és que mai no es pot dir mai.

Saps, però, que no ets l'únic que hi ha caigut. Hi ha gent que comença més jove, però tu has començat als trenta (ara ja ens tens gairebé trenta-dos, però ja fa temps que ho fas). "Val més tard que mai", no saps si aquí es podria aplicar aquesta expressió.

Has provat diverses versions, però et quedes amb la que fas servir últimament. No és qüestió de preu, gairebé valen totes el mateix. És qüestió dels efectes que provoca. I t'agraden, i, per ara ningú no t'ha dit que, a còpia de provar-ne de diferents, t'hagi de passar res de dolent.

Si la teva mare ho sabés, se'n riuria de tu (per dir alguna cosa). De debò et poses crema per la cara cada dia abans de sortir de casa? Saps que no tothom ho entendrà, que algú se'n riurà.

És el que té ser un presumit, un neuròtic i un obsessionat amb la imatge (qualsevol ho diria). Al final semblaràs la Camacho (tan citada en aquest blog que aviat penjaràs la seva foto a la portada).

Plastic Dreams és un tema del 93, quan tu nomes tenies 12 anys i no feies servir cremes per la cara, però sí que duies bigotet. Number9dream és una novel·la de David Mitchell tan interessant i tan complicada de llegir que et va agradar però vas estar a punt de deixar-la en més d'un moment.

Has estat pare

Ahir vas anar a buscar la teva fillola a la sortida de l'escola. La seva mare t'havia informat del procés que havies de seguir perquè te l'entreguessin. No es tractava de donar cap contrassenya ni de fer res estrany, però tu t'ho vas prendre seriosament i et vas dir: entra, somriu a la senyoreta, que vegi que ets algú de confiança, que vegi que la teva fillola amb tu estarà bé. Perquè sospitaves que la teva fillola faria aquella cara de timidesa i de vergonya que fa sempre i que la senyoreta podria sospitar que eres un estrany. Però la Natàlia, la senyoreta, et va reconèixer: tu ets el padrí? I vas sortir del cole amb la teva fillola, ben content. Li havies portat Donuts i galetes Príncipe. Defenses una alimentació sana, però t'ho havia demanat i vas voler-li complir el desig. Tot i així, ella es va voler menjar un albercoc que portava a la bossa. Després, va començar amb les galetes. Després, al parc.

Li vas demanar, innocent, a la teva fillola, què volia fer. I et va respondre "Anem al parc?". Ella, pobreta, no sabia ben bé on era el parc i ho vas haver de preguntar a un pare. Un pare amb qui vau fer l'excursió al parc junts. Aquí ja vas veure què volia dir anar a buscar la teva fillola (o la teva filla, o el teu fill) a l'escola. Volia dir fer amics. Tu, tu faries amics. De camí al parc i al parc mateix. Perquè... què fas si no parlar amb gent mentre la teva fillola juga als gronxadors? Ets una persona social, molt social, no tens cap problema en fer amics, però te'n vas adonar que anar al parc vol dir socialitzar per collons, encara que tinguis un mal dia. Mandra. El parc va començar a fer mandra, i mira que el pare amb qui vas estar et va caure molt bé. Va ser divertit, però vas imaginar-te fent això cada dia. (Avís per a gent amb un instint maternal molt desenvolupat: aquest post no és per ells).

Ara veus que podries escriure moltes línies sobre la vida al parc. Potser ho fragmentes i un altre dia continues. El més important, el que creus que s'ha de deixar per escrit com més aviat millor, és que la vida al parc no és bona per als que són delicats de cor, per als que pateixien a la mínima. Per tu. Ahir tenies la sensació que perdies la teva fillola cada dos per tres. Ella anava d'una banda a l'altra del parc, sense estar massa pendent de tu. Ella s'aliava amb altres, corria, s'amagava. Un no parar. I tu, patint, controlant tots els seus moviments. Fins i tot quan va arribar la seva mare va créixer l'angoixa, perquè un altre pare us va demanar si li podíeu vigilar el seu fill. Això sí que ja és massa. Ser pare és massa.

Control movement és un tema dur de Gesaffelstein, tan dur com anar al parc amb la teva fillola. Però confesses que també et va caure la bava. Has volgut ser una mica provocador, amb aquest post. Chuck Palahniuk és un provocador. Ja l'has citat altres cops, però avui Nana lliga molt bé amb el post, fins i tot lliguen les dues imatges.

No en menges

T'ha posat nerviós, ho has de confessar. Has sortit una estona a fer encàrrecs i has passat per davant de 4 botigues de cupcakes. Sí, sí, quatre! I això que no les buscaves. És a dir que segurament que te n'has trobat alguna més que no has comptabilitzat perquè no has vist.

No tens res en contra dels negocis personals de ningú, i desitges amb totes les teves forces que tothom que ha obert una botiga de cupcakes se'n surti i li funcioni. Però no entens què està passant amb les cupcakes. Per què serveixen? Qui en menja? Quan?

Només n'has vist en actiu (de cupcakes) en algun aniversari (en un) i en algun acte social d'aquests d'empresa. Magdalenes de tota la vida amb una cosa lila al damunt. Sí, són cupcakes. Deuen embafar. No negues que algunes poden ser molt bones... Però, de debò, quan les menja la gent? I quina quantitat en mengen? Perquè estàs segur que no se'n poden menjar més d'una i mitja a la setmana. Atipen, engreixen.

Les cupakes, aixo és cert, tenen alguna cosa dolça més enllà del propi gust. Semblen amables, semblen cursis, semblen romàntiques i segurament per això tenen el seu èxit. I, de debò, insisteixes, res en contra. Pero les cupcakes t'han fet pensar en una cosa en la que dónes voltes molt sovint: vius en un país petit, collonut, i tant que sí, però quan a la gent d'aquest país se li fica una cosa al cap, es torna boja, s'obsessiona. Ara tothom fa cupcakes, som un país de modes. I estàs segur que aquells que van començar a vendre cupcakes, ben contents per la seva idea, ara s'estan menjant les ungles pensant com convèncer a tota la població que és sa menjar dues cupcakes al dia. Alguna cosa s'hauran d'inventar per fer-les rentables.

Sebastian no ha reinventat les magdalenes, però sí que ha fet remixos per Daft Punk, Beastie Boys o Bloc Party. Daft Punk tenen un vídeoclip dirigit per Michel Gondry que no oblidaràs mai, el d'Around the world. Michel Gondry ha dirigit uan pel·lícula immillorable, The eternal sunshine of the spotless mind.

Emporta't les taronges

Has anat a la fruiteria que vas sempre amb el cap ple de temes, d'idees, d'angoixes i de bestieses que poc tenien a veure amb la fruita i la verdura. Tot i així, t'has vist capaç de fer la compra. I l'has feta. Has anat a la caixa i t'hi has trobat la caixera menjant albercocs que agafava de les prestatgeries. T'ha estranyat. Te l'has mirada demostrant la teva estranyesa. Ella l'ha entesa i t'ha explicat que els provava per poder dir als clients si eren bons o no. Has pensat que en principi haurien de ser bons. No te l'has imaginada dient que els albercocs que venia a la seva fruiteria eren dolents. 

Has pagat, has sortit, amb el mateix núvol cerebral que portes avui (no has dormit gens bé, ahir vas començar una nova sèrie de zombies que es diu In the flesh. No n'aprens, no n'aprens). I has arribat a casa. A casa, has guardat les tomates, les albergínies i els carbassons a la nevera. Has posat els kiwis a la fruitera i has buscat les taronges que has pagat a 2,59. 2,59 per tenir suc de taronja quan ja no és temps de taronges. Has buscat les taronges i no les has trobades. Te les has deixades a la fruiteria, amb el teu cap. Un dia t'hi deixaràs el cap.

Has decidit tornar a la fruiteria a parlar amb la noia dels albercocs. Has pensat que es faria la tonta i et diria que no t'has deixat les taronges. Ja estaves preparat per muntar el número. Però no l'has hagut de muntar. La noia dels albercocs t'ha dit que ha sortit corrent darrere teu amb les teves taronges però no t'ha atrapat. A la fruiteria, les ha apartades; sabia que tornaries. T'has sentit malament per haver pensat que no te les tornaria, per haver pensat que era una mala persona. Has vist que encara queden bones persones. Has vist, de fet, que potser la gent és més bona del que et penses. Sovint penses malament de la gent. Qui mal fa, mal pensa. Tu has fet mal, has enganyat, t'has equivocat molts cops, has espatllat algun sopar, algun dia d'algun viatge, però et consideres bona persona. Un dia, un amic et va preguntar, així, tal qual, si eres bona persona. "Ets bona persona?." Tu li vas dir que sí. Si tu et consideres bona persona, així, de bones a primeres, potser és millor pensar que la resta també ho són. Sense passar per tonto.

Avui t'ha sortit un post una mica hippie.

Cash and carry me home és un tema de Ghostpoet, que té 30 anys i és anglès. Estel Solé va publicar el seu primer llibre de poesia quan encara no en tenia 25, si no t'equivoques. Es diu Dones que somiaven ser altres dones i inclou un poema que t'agrada molt, Fantasmes.

Estàs cansat

Tens la sensació que has passat tres anys al Primavera Sound. En realitat han estat tres nits (i una part del dia), però has vist tants concerts i has caminat tants quilòmetres d'un escenari a l'altre que el teu cos ha envellit uns quants segles més des que va començar el festival.

Envellir també vol dir enriquir-se. Vas pagar uns quants euros per poder assistir a tot el festival, però has de reconèixer que estan molt ben invertits. Has vist concerts espectaculars, fins i tot de grups que ja havies vist abans. James Blake, Hot Chip, Nick Cave t'han quedat a retina, s'han filtrat a la teva sang i els hi duràs un bon temps. Són grans bandes que et convencen que, per molt cansat que estiguis avui, l'experiència del Primavera val la pena. Sempre aprens moltes coses.

No has après, però, a portar taps d'ampolla. Al festival, no t'hi deixen entrar amb ampolles d'aigua amb tap. Uns homes amables, a l'entrada, et treuen el tap i te'l llencen a les escombraries. El mateix passa als bars. Et venen l'aigua sense tap. La solució és ben fàcil: portar taps de casa a les butxaques. Però cada any te n'oblides. Pitjor: te n'oblides d'un dia a l'altre del mateix Primavera.

És curiós perquè la gent s'oblida sovint de moltes coses. Ahir, a la Sexta, veies un documental sobre l'Aznar. L'Aznar torna a atacar, vol començar de nou en la política activa. L'Aznar va col·laborar en l'atac contra l'Iraq, l'Aznar va defensar que tenien armes de destrucció massiva, l'Aznar volia fer creure a tothom que ETA estava al darrere de l'11M, l'Aznar tenia col·laboradors que ja llavors van ser sospitosos de corrupció política i que ara han estat a la presó. De fet, fa anys i anys que el PP forma part de centenars de processos per corrupció, però encara no ha passat res per llençar-los tots a les escombraries com si fossin taps d'ampolla a l'entrada al Primavera.

És el segon o el tercer post que fas que parla del PP. Esperes que sigui una experiència tan enriquidora com el Primavera Sound i que algú entengui que alguna cosa s'ha de fer. Ja n'estàs una mica cansat de tot pplegat.

Phoenix va fer un concert que us et va deixar de pasta de moniato. És un grup que normalment escoltaves de passada, però que té un directe acollonant. També és acollonant la manera de narrar de Per Petterson a Yo maldigo el río del tiempo.

La seva cara

Avui t'has aixecat una mica més tard que altres dies perquè ahir va començar el Primavera, amb un John Talabot que va aconseguir fer un concert diferent dels altres que li havies vist. Avui el dia ha començat, però, amb una imatge que esperes que els concerts del Primavera d'avui aconsegueixin esborrar del teu cap:

Als matins de Tv3, han entrevistat la Camacho. Quan estudiaves Comunicació Audiovisual, recordes haver fet més d'una assignatura sobre el poder de la narració en imatges, evdientment. Sense paraules, es poden dir moltes coses. De fet, és una idea que no cal anar a la Universitat per aprendre-la, però que allà la vas desenvolupar fins a límits insospitats, límits que ara fan que l'aparició d'una dona tan operada es converteixi en una imatge en 3D d'allò més incòmode i terrible.

Cada vegada que la veus, reconeixes un monstre entre les formes de la cara de la Camacho. Un monstre terrible que, malgrat haver-se bolcat en treballar amb descura el poder de la seva imatge, malgrat subratllar que el que li importa més, a aquesta dona, és operar-se per estar guapa (és a dir, per estar horrible), malgrat tot això, ella segueix tenint una llengua bífida, plena de verí i de falta de vergonya que un dia li contaminarà tots els líquids que porta sota l'epidermis i la podrirà per sempre més.

Avui, la cara aquesta ha tingut la cara de dir la següent frase: "No sé per què en diuen sobresous, quan són sous". S'ha justificat dient que ella treballa molt, fins i tot els diumenges. I t'has preguntat si és l'única que treballa els diumenges. T'has plantejat destrossar-la molt més en aquets post, però tens la sensació, que amb aquesta cara es retrata soleta, pobra dona.

Rodriguez Jr. és el primer Dj francès que penges al teu blog. Coral Cruz ha tret un llibre on parla de la narració amb imatges. Imágenes narradas, es diu. Imprescindible.

Ja no vas amb bici

Ahir vas anar a una trobada de "fixeros". Està bé per començar la setmana del Primavera Sound, així segur que tens tema per parlar entre hipsters i succedanis. De fet, la trobada-festa estava plena de modelets que t'entren molt bé pels ulls però que saps que no t'acabaràs posant mai, tot i que el teu desig intern és molt fort. T'atreu però no acaba d'anar amb tu.

De fet, no sabies ni què volia dir ser un "fixero". Si no t'equivoques, els "fixeros" són els que van amb bicis "fixed", que són unes bicis urbanes molt modernes, estèticament diferents, i que no tenen frens. Ja et van explicar com havien de frenar però no ho vas acabar d'entendre i, alhora, ho vas trobar perillós. De sobte, anar amb bici es convertia en una mena d'aparador comercial i d'esport de risc al mateix temps (sobretot per tu, que gairebé no has anat mai amb bici, ni pujant muntanyes, ni fent gaires quilòmetres urbans)

Vas poc amb bici per Barcelona. Tenies l'abonament del bicing però has decidit no renovar-lo. Per una banda, et posava nerviós no trobar mai biciletes que funcionessin bé quan realment les necessitaves (el servei fa molts anys que està en marxa i creus que no ha acabat de millorar gaire en aquest sentit) i, de l'altra, t'atabalava no trobar mai aparcament on el necessitaves. Sobretot això passa a l'estiu. Ara ve l'estiu (si aquest hivern etern s'acaba) i potser trobaràs a faltar la bici, però t'estàs acostumant a anar a peu a gairebé a pertot arreu. Tens sort i, per ara, vius molt al centre.

L'Ajuntament es plantejava multiplicar per 700 el preu del bicing (és un dir) i al final no ho ha fet. Però creus que, com passa sovint en aquesta ciutat, en aquest país, s'equivoquen en la manera de gestionar els serveis. Si la inversió es fes en la millora del servei, pensant en la seva eficiència i en la seguretat de l'usuari, la despesa posterior baixaria i el resultat de tot plegat seria molt millor.

Running up that hill és una cançó de Kate Bush, versionada per molta gent, entre ells Placebo. Kate Bush va néixer el 1958, el mateix any que la teva mare (ara s'enfadarà perquè has dit la seva edat públicament). El 1958 van fer-li una entrevista molt interessant a Aldus Huxley (la podeu veure aquí), autor de Un món feliç. 

Seràs alemany

Avui comences una marató. Estan de moda les curses, que si la de bombers, que si la del Corte Inglés, ara has vist que anunciaven la del DIR. Tu no aniràs a córrer. Malgrat que fas esport, creus que no estàs fet per suar tant la cansalada. Et falta fons (i forma segurament també). 

La teva marató comença avui i acaba el dia 20 de juny, el dia de l'examen. T'has de posar les piles amb l'alemany. Estàs estudiant alemany des de fa uns anys, fins i tot abans que comencés la dèria forçada amb aquest idioma. De fet, vas començar a estudiar alemany perquè t'agrada Berlin, el teatre de Berlin i la música de Berlin.  Estàs acabant el B2, que vindria a ser un cinquè curs, i ja fa temps que dius que no tens el nivell, però també saps que si no proves de fer l'examen corresponent ara no ho faràs mai. Ets així. Per tant, vas decidir pagar el que tocava i d'aquí un mes tens l'examen oficial. Coneixent-te, comença una època d'obsessió amb l'alemany. L'aprovaràs tant sí com no. Aconseguir superar reptes és important per tu. L'alemany també és important, diuen. Et pot donar feina.

Ahir, al carrer, just davant de casa teva, vas veure-hi una dona asseguda. Una vagabunda, tapada de dalt a baix amb mantes. No és que no estigués bé del cap, pobra dona, realment feia fred. Al mes de maig i fa fred. Estava llegint una revista. Per curiositat, vas intentar veure quina revista era. Era una revista alemanya. Et va sorprendre. De sobte, et vas plantejar que podia ser una vagabunda vinguda d'Alemanya, el país on aparentment tot va bé. O també podia ser una vagabunda d'aquí, que sap alemany, però no té feina. A veure si no serà veritat que Alemanya és el paradís. A veure si tot serà una estratègia de la senyora Merkel per conquistar-nos. A veure.

Chromatics vénen al Sonar d'aquest any. Al Sonar, no al Primavera, que comença demà. These streets... és un tema del seu últim disc Kill for Love, títol que et fa pensar en la pel·lícula que vas veure ahir, Stoker, una brillant, estranya, divertida i inquietant proposta de Chan-wook Park.

Ets una nena

El fill d'uns amics té 8 anys. Ahir va anar a l'escola amb el regal que li havia fet una tieta. El regal era un llibre de la col·lecció d'en Geronimo Stilton. Aquest en concret es veu que el protagonitza una rateta i té la coberta de color rosa. El nen estava encantat amb el seu regal.

El fill dels teus amics té nòvia. Li encanten les nenes i, per què no, amb vuit anys segueix fixat amb les tetes de sa mare. Coses de nens. Els seus pares són amics teus i ahir t'explicaven que, evidentment, li parlen de parelles gays sense cap problema, i que el nen, per sort, no hi posa mala cara. Tot i així, no poden negar que al nen li costa entendre una mica que dos homes o dues dones vulguin estar junts. De fet, a la vida hi ha moltes coses que costen d'entendre. No és tan estrany. És un nen, té 8 anys. Segurament tu als 8 anys tampoc no ho entenies gaire.

El fill dels teus amics se'n va anar a l'escola ben content amb el seu llibre rosa i es veu que va tornar gairebé plorant. Els companys de classe se n'havien rigut tot el dia. Segurament no tornarà a portar mai més aquest llibre a l'escola. 

Hi ha alguna cosa que no funciona. Els seus pares estan fent una feina molt maca, explicant-li les múltiples possibilitats que depara la vida, però si això mateix no ho fan tots els pares mai no anireu enlloc. 

Et preguntes què els passa pel cap a la gent que troba que un llibre amb la coberta de color rosa és perillós. Et preguntes què els passa pel cap a la gent que troba perillós que tu estimis a un altre home. Si tot fos així de perillós, aniria tot molt millor.

Jessica és un nom de nena i un tema de John Monkman. John Monkman és anglès. Poses pocs djs anglesos, ara que ho penses. Ian McEwan també és anglès i va escriure la curta però fascinant A la platja de Chesil.

No saps si fiar-te'n

Després d'esmorzar, has rentat els plats. Al costat de la pica, hi tens una enorme caldera, ben nova, ben maca, que han revisat dos cops des que vius en aquest pis. Quan hi vas entrar i ara farà un mes. Tots dos cops ha vingut un noi jove, el mateix, molt simpàtic i agradable, que, tots dos cops, t'ha explicat que la caldera està en molt bon estat, com si fos nova. Només faltaria. És nova.

Tot i així, el noi, tots dos cops, hi ha rementat una bona estona. És un caldera d'aquestes modernes, electròniques i no saps què més. Per tant, quan el veus remenar encara hi entens menys que quan veies un tècnic remenar una caldera antiga. De fet, ja ha quedat clar que no hi entens res de tecnologia i manualitats diverses. En general.

Avui, quan rentaves els plats, la caldera ha fet un soroll estrany, un soroll que no havia fet mai abans. De sorolls hi pots entendre una mica més (t'agrada molt la música i, per contrast...) i el soroll aquest no era un bon soroll, no era un soroll dels bons, vaja... Era un soroll d'aquests de quan una cosa no va bé. De cop, t'ha passat pel cap la possibilitat que aquell noi tan macu que ha vingut dos cops pot fer i desfer el que vulgui amb la teva caldera. I que potser, en comptes d'arreglar-la, l'està espatllant.

Tu pagues un tant cada any per tenir uns determinats problemes tècnics coberts (no tots), però pot ser que l'empresa en qüestió es dediqui a espatllar les seves pròpies calderes per després arreglar-les. Teoria de la conspiració... No hauries de malpensar, no, però que el noi que ve sigui tan jove, tan macu i tan simpàtic no és normal. Ja se sap que normalment la gent que treballa de cara al públic és més desagradable. Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. No saps si creure més en aquest noi.

També hi ha alguna cosa que no quadra al teatre Romea. Ahir vas veure Litoral, de Wajdi Mouawad, dirigida per Raimon Molins, i et va encantar, però hi havia molt poca gent. No pot ser. Val molt la pena. Do you believe? és un tema de Poolside, que seran al Primavera Sound d'aquest any.

No hi ets del tot

El dilluns vas sortir a la tele. Va ser breu, però vas sortir-hi. Uns dies abans, després de veure un espectacle, et van entrevistar (mai no acceptes, no saps què et va agafar). El dilluns, a la tele, van treure el que els va semblar. Van tallar la teva frase per la meitat i li van canviar totalment el signficat. En comptes de semblar que t'havia agradat l'espectacle, va semblar que no. Fins i tot va semblar que el criticaves molt. Molt bé. Molt content, quan ho vas veure. Et va quedar molt clar que mai més no acceptaries donar la teva opinió a la tele, o almenys d'aquesta manera.

És evident que no ets l'únic, ni el primer, a qui li ha passat una cosa així. Però et vas encendre, et vas posar nerviós perquè no t'agrada que posin en boca teva coses que no has dit. Que menteixin per tu. Si vols mentir, menteix tu solet, i accepta'n les conseqüències, però que no ho facin els altres, tallant les teves frases, no posant-les senceres. No vols més frases incompletes.

Et preguntes què passaria si un metge no digués el diagnòstic del tot sencer al seu pacient. Si tallessin la seva frase per la meitat. O què passaria si en una botiga tampoc no acabessin de dir-te el preu. O si no t'expliquessin del tot les condicions per un préstec. Bé, això ja ho fan a vegades, es veu.

La qüestió és que, per bé o per mal, t'agrada ser-hi del tot, tot sencer. Amb les coses bones i les coses dolentes.

Without lies és un tema d'Aeroplane. Aeroplane (Vito de Luca) és més jove que tu i és belga. El vas veure per primer cop al Primavera Sound de l'any passat. La setmana que ve és el Primavera Sound (el d'aquets any, s'entén). La dona incompleta, de David Plana, et va deixar sense respiració quan la vas veure, dirigida per Sergi Belbel, a la Beckett. La vas veure sencera. Dues vegades.

Ets retornable

És un fet que hi ha coses que tornen, coses que retornen i coses que es retornen. Torna la gent que has trobat en un concert, per exemple, o a l'Apolo, gent que feia molt que no veies, i ja notes que tampoc no s'ha alegrat gaire de veure't, i et diuen "ara torno". De fet, aquests no acostumen a tornar mai. Retornar, retornen les modes. Com els pantalons de campana. Tu en duies sempre, quan eres adolescent (i no vivies als 70). Duies pantalons de campana i cabells llarguets tipus Nirvana. Eres grunge. O volies ser-ho. Es retornen els envasos. Ens va quedar prou clar fa uns mesos, a la tele. No cal insistir-hi. També hi ha coses que es tornen (en contra teva), com les mentides, i també hi ha coses que et tornen (com el pebrot o, sobretot, el cogombre. No pots amb el cogombre).

Hi ha coses que ho fan tot alhora. Ahir vas tornar a mirar un fragment de la Melero, a TV3, i vas enganxar un grup de música que havia tornat. Els Locomía. Vestien igual, feien exactament el mateix, el mateix ball, els mateixos ventalls, les mateixes cursilades, la mateixa música. La Melero, però, els felicitava i els desitjava un gran èxit, aquest estiu. L'Empar Moliner no va intervenir-hi, però estàs segur que ella hauria fet alguna proposta en la línia de retornar-los d'on havien vingut.

No vols desitjar cap mal a ningú, i si els pobres nois (homes) de Locomía creuen que ha arribat el moment de retornar als escenaris, que ho facin. Però a tu, ara mateix, només d'haver-los vist, ja et tornen com el cogombre o el pebrot.

Richie Hawtin fa tornar Wicked Game de Chris Isaak amb una versió molt adequada per apropar-te a algú a la sala Apolo i dir-li que el voldries tornar a veure. Chris Isaak era el gran ídol de la protagonista, la Justina, de De què vas?, si no t'equivoques. De què vas? (Premiers Baisers) era una sèrie francesa cursi, però que et vas empassar sense remordiments. No saps què et passaria si la tornessis a mirar ara.

Tens un ritual

Et despertes amb el despertador del mòbil. Vas sentir a la ràdio que no ho havies de fer, que era una de les millors maneres per acabar addicte al mòbil. Creus que ja ho ets, però és evident que mirar el mòbil com a primera activitat del dia és un suport prou poderós a la teva ddicció. De fet, podries parar l'alarma i ja està, però inevitablement tens el costum de treure el Modo Avión i llegir els whatsapps que algú t'ha enviat aquella nit o, fins i tot, d'entrar a veure el mail. Encara ets al llit i ja mires al mail.

Cada matí, com un bon ritual, tens dos mails. No fallen mai. En pots tenir més, però no menys. Són els mails de Privalia i Dreivip. Has de dir que no hi has comprat mai res, però cada matí els reps i cada matí els esborres, sense ni tan sols haver-los mirat. Podries fer l'esforç de donar-te de baixa d'aquestes newsletters (si se'n poden dir així), però no ho fas. Tens la solució a l'abast de la mà i no ho fas.

No tens la solució, però, per deixar de rebre spam al teu correu. Fas servir Gmail i, malgrat que te'l col·loca directament a la bústia de Correu brossa, cada dia hi has d'entrar per eliminar-los. Hi entres, no fos cas que hi anés a parar algun mail que no fos spam i et salvés la vida. Però cada dia t'informen sobre cusos d'alemany, sobre ofertes de fusió de companyies de telèfon, sobre allargaments de penis, sobre el fet que la teva comanda està a punt d'arribar (quina comanda?!!!! No has fet cap comanda!!!!)... No tens ni idea de com acabar amb l'spam. És cert que no en tens gaire idea de res, de tot això de la informàtica. Per això ja has agafat com un ritual clicar per eliminar-los, quan no tindries perquè perdre el temps fent-ho.

Sempre tems que un dia, esperes que llunyà, rebis més spam que mails de coneguts. La vida seria realment trista, llavors. Sobretot perquè no tindries temps de viure-la.

Bad Ritual és un tema de Timber Timbre. Són canadencs. No els coneixes més que d'aquesta cançó. Aquest cap de setmana vas sentir una entrevista a Donald Ray Pollock. No el coneixies, però et van venir moltes ganes de llegir El diablo a todas horas.

Tens un nom

Et dius Carles. Molts amics, encara que soni ridícul reconèixer-ho, et diuen Carlitus. T'ha quedat de quan eres un adolescent, de quan feien bromes amb el teu nom i el conill amb problemes de sobrepès que sortia a Veterinaris, que es deia així. Era un conill blanc. Tu tens les dents separades i ets blanc de pell. Qualsevol que no et conegui s'acaba de fer una imatge terrible de tu. Al perfil d'aquest blog hi surt una foto teva, per qui vulgui quedar-se tranquil.

Et dius Carles Mallol. Quan poses el teu nom als programes de mà dels teus espectales, sempre poses Carles Mallol. No hi poses el segon cognom encara no saps ben bé per què. Perquè no ficar-lo t'ha portat problemes, a vegades. Hi ha un altre Carles Mallol que és coreoògraf i algun cop tu has cobrat (i retornat) els drets d'autor dels seus espectacles i al revés també deu haver passat. 

Et dius Carles. No et dius Pere. No saps per què t'han dit Pere moltes vegades. T'ho han dit sobretot en el món del teatre, a les taquilles o alguns periodistes. En podries especificar alguns casos, però no tens prou espai. Suposes que et confonen amb en Pere Riera. No saps per què, però si és així ahir vas estrenar Barcelona al TNC amb el públic dret.

Un dia, en un enterrament (no era el teu), tampoc et van dir Carles. El director d'un teatre et va dir Víctor. Aquesta confusió ja no saps amb què associar-la.

Avui, un amic ha penjat la crítica d'un llibre en la que la periodista el lloava per un conte però li deia Salvador en comptes de Gerard. Estàs començant a pensar que hi ha un complot en contra vostra. En contra de la vostra identitat. Potser hauríem de parlar amb els que manen, amb el Govern, i demanar una mica de respecte. Som el que som i ens diem com ens diem.

Don't call my name és una cançó de Pool, que es diu igual, la versioni Stimming o no la versioni Stimming. Pool són alemanys. Penges molts grups alemanys. Els seus noms a vegades costen de dir. El de Pool, no.

No sents res

Has anat a fer un cafè en una terrassa de l'Avinguda Gaudí. Hi ha hagut un moment que han caigut quatre gotes, però de seguida que ha sortit el sol, has decidit compartir la dispersió mental que tens aquesta setmana amb el món.

T'has assegut en una terrassa en la que ja vas seure un cop. De fet, hi vas seure amb la mateixa persona amb qui havies quedat avui. Ets humà. Ets un animal de costums. Has decidit no trencar-te el cap buscant un altre bar. Has recordat que en aquest bar feien uns entrepans amb pa de coca molt bons. Has vist, un cop assegut, que al costat d'aquest bar hi feien obres. Has sentit el soroll de les obres.

Has hagut d'esperar que arribés l'amiga amb qui has esmorzat. Quan ha arribat, us heu saludat i no us heu sentit. Les obres estaven en el moment de màxima esplendor. Primer uns paletes cridaven, després una màquina feia ciment. Després un camió descarregava. Heu estat una hora i mitja comunicant-vos amb mil interferències pel mig. Us hi heu acostumat, però està clar que les neurones havien de treballar el doble. I cobraven el mateix.

Te n'adones que estàs acostumat a tenir soroll al teu voltant. Quan ets a casa sempre poses música. En aquest bloc, escrius els textos amb la música (la del post) de fons; quan dius: "vaig a la butaca a llegir", et poses música; quan ve algú a sopar, també; quan neteges, encara més; quan fas l'amor, també.

Necessites música al teu voltant. No li'n vols dir soroll, però en certa manera ho és. Si al teu voltant hi ha soroll, el teu cap no ha de pensar en tu mateix. I això és molt còmode.

Space is only Noise és un disc enorme de Nicolas Jaar. Nicolas Jaar és molt jove, va néixer el 1990. El 1990 tu ja volies ser veterinari o detectiu. El 1990 llegies un llibre repetidament: El forat de les coses perdudes, de Joan armangué. No saps què t'ha agafat per recomanar un llibre infantil.

No ho aguantes

A vegades et canses a tu mateix. Quan no tens un all tens una ceba. A vegades dius frases d'aquestes. No gaire sovint. Sempre et diuen que has perdut l'arrel. 

Avui no saps si et fa mal l'arrel, la geniva, o el queixal en sí, però sí, des d'ahir tens mal de queixal. I no ho aguantes gaire. No n'havies tingut mai i, com que ets hipocondríac, ja ho vas dir (en aquest post), el món del teu voltant s'ensorra. S'ensorra cada vegada que tens alguna coseta, però el mal de queixal no és cap coseta. Ahir et vas posar de mala llet i tot, que és perillós tenint en compte que encara tens dues dents de llet. Ahir no tenies ganes de fer res. No tenies ni ganes de parlar. No tenies ni ganes d'anar al dentista. Perquè val una pasta, no ho negarem, val molta pasta.

Per què val tanta pasta anar al dentista? Per què hi va haver tant de rembori quan es va plantejar la possibilitat de pagar per les visites al CAP i no hi ha revolucions universals pel preu del dentista? Has de dir que, tot i ser hipocondríac, vas al metge quan realment ho encessites, perquè saps que, si no, el metge et dirà coses, i d'aquelles coses que et diu tu n'entendràs el que vulguis i arribaràs a casa i, encara que t'hagi dit que estàs bé, buscaràs tres peus al gat i acabaràs tenint alguna altra malaltia que el metge ni tan sols ha insinuat.

Els metges normalment fan molt bona feina. No la van fer quan eres petit, però. Devies tenir 8 o 9 anys. El pare del teu veí us deixava a tots dos a davant de cole amb el cotxe. Aquell dia hi havia molt de trànsit i us va deixar més amunt. El teu veí, que es diu Pere, i tu,vau córrer, vau travessar el carrer sense mirar i una moto se us va emportar a tots dos. Anava a molt poca velocitat, però a tu et va fer mal a la mà i a en Pere a l'espatlla. Us van dur a Urgències i a ell li van fer una radiografia ràpidament. Li van fer a l'espatlla esquerra, quan tu sabies perfectament que la que li feia mal era la dreta. Però ell, que era tímid, no va dir res, i li van confirmar que a l'espatlla esquerra no hi tenia res. Encara avui esperes que no tingui res greu a l'espatlla dreta. Potser hauria d'anar al metge a fer-s'ho mirar. Sort que no és el dentista. Serà un especialista, i tal com estan les coses avui, li donaran hora per d'aquí uns mesos. A tu fa temps que et van enviar a l'otorrino i no t'ha trucat ningú per doanr-te l'hora. Va tot molt bé.

I can't resist és una cançó fosca de Tiefschwarz. Tiefschwarz són dos germans. Germans, gairebé bessons és la novel·la de M. Mercè Cuartiella que va guanyar el Premi Llibreter 2012. No se l'esperava gens, però sí que se'l mereixia molt.