Ets patós

A vegades la teva vida és una cadena imparable de petits esdeveniments que, aïllats, tindrien poca gràcia i, en el fons, poc sentit. Són petites coses, gens extraordinàries en la seva unitat, però gairebé inversemblants en el seu conjunt. Les conseqüències d'aquesta conjunció personalitzada poden variar: algun cop han acabat en una simple història explicada entre cerveses, a vegades en un hospital, i, avui,  en un blog com aquest.

Surts de casa sense la targeta de metro. Primer esdeveniment. N'has de comprar una altra. La màquina no t'accepta la targeta de crèdit. Fa aquella cosa que, un cop la fiques, entra i surt sense parar. Estàs parlant de la targeta de crèdit. En una altra màquina sí que funciona. Fiques la T10 al torniquet. Treus la T10, fas per entrar i el torniquet no ha girat. Et claves un cop a les cuixes amb la barra de ferro. Totes dues cuixes. Fins i tot t'ha tocat una mica els ous. Literalment. Et toca baixar les escales una mica coix. I pretens fer-ho, alhora, mirant el mòbil, que és una cosa que no pots deixar de fer mai. Perquè tens la sensació que t'esperen, que t'espera el Facebook, per donar-te algun estat nou, que t'espera el twitter, per piular-te, que t'espera el whatsapp, per donar-te alguna resposta. La resposta: no t'espera ningú.

Avui no t'ha passat, però més d'un cop, després de qualsevol incident com aquests que acabes d'explicar, has caigut, escales avall. Al metro. T'ha passat tres cops. Dos has acabat a l'hospital. Esquinçat.

No sempre t'entrebanques a les escales perquè mires el mòbil. A vegades t'entrebanques amb tu mateix, o amb l'asfalt, llis, o amb la vorera, en perfecte estat. T'entrebanques contínuament, amb la mateixa pedra o amb una altra, sense cap més explicació que la pressa, l'ànsia de fer mil coses alhora, de pensar-ne una i de fer-ne dues que no tenen res a veure amb la primera.  Com si el món t'estigués esperant.

Calma't, si no vols acabar amb les dues cames enguixades. Si passés, la gent riuria, però tu ploraries, ja t'ho dic ara.

Pional ha punxat unes quantes vegades amb John Talabot, però We have been waiting for you, és totalment seva, de ningú més. Frank Miller treballa en parella. Amb Lynn Varley van publicar Batman: the Dark Knight Strikes again, un còmic que, com a mínim, et descol·loca.

La cultura és un western

Tens un amic que escriu novel·les perquè és un bon escriptor de novel·les i perquè fins ara veia justament recompensada la seva feina, no només amb unes bones crítiques, sinó també amb les subvencions de la Generalitat. La Generalitat dedicava una part dels seus pressupostos a la cultura. La Generalitat tenia diners. Al teu amic, li deuen una part de la subvenció, li deuen una part del seu sou, un sou que li van prometre.

No diries res de nou, si expliquessis que la Generalitat, i l'Estat, i tots els que remenen amb diners, especulats o no, fa temps que han hagut de replantejar-se moltes coses. Quan tu et replanteges coses, prens decisions. Intentes que siguin bones. Ells les han preses. No són bones. Han decidit escanyar uns quants sectors socials. No dius res de nou. No dius res de nou quan cites que "la cultura no és un luxe".

A partir d'avui t'agradaria viure en un western. El teu western passa en un desert (la cultura). Hi ha un carrer, llarguíssim, i enorme. Tot d'artistes es refugien darrere les portes de fusta. Tu ets a una punta, els que tenen els diners a l'altra. No teniu pistoles. Només paraules. I els preguntes: "com voleu salvar el país amb gent tonta?" Gent tonta, ho dius clarament. La cultura és l'antídot contra les tonteries, contra la ignorància, contra l'estancament. Sense la cultura, tu no escriuries aquest bloc, en Bruce Springsteen no seria un mite i no faria lletres com les que fa. Sense la cultura, un país no evoluciona, el teu amic no escriuria novel·les, la gent no llegiria, la gent no pensaria, no es transformaria, i no faria res per canviar l'escenari del western. 

Sense la cultura, seríem tots tontos. Tu el primer.

State Trooper forma part d'un àlbum de Bruce Springsteen que es gairebé una novel·la i que es diu Nebraska, on aviat anirem tots a viure. A Nebraska o a Dinamarca, on hi viu Trentemoller (amb una ratlleta a la o, que no pots escriure, o no saps com es fa). Trentemoller versiona en Bruce.

La pregunta

Finalment t'atreveixes a confessar-ho, a preguntar-ho: per què quan preveus que el teu matí serà fructífer, acabes fent menys coses que mai? Mentida. No és que facis menys coses que mai, sinó que fas les que no toquen. Li'n diuen procastinació. No surt al diccionari. 

Hola, vida procastinada, procasta, procàs, o com es digui.

Per exemple, has dedicat una bona estona a buscar procastinació al diccionari. No calia. No calia, tampoc, que els d'Orange et truquessin per solucionar un tema d'una factura, quan ja no ets d'Orange des de fa mesos. No calia que, per culpa seva, el teu matí, que ha començat a les 7.15 quan ha sonat el despertador, acabés sent un matí de dues hores aprofitables, entre una cosa i altra. Estàs enfadat amb tu mateix, perquè no és la primera vegada que et passa una cosa així.

Et sembla que tens la solució. Es tracta de no obstinar-te. Si avui no toca escriure, no toca. I ho faràs més tard, o demà. I potser avui toca sortir a fer una volta, llegir una estona, comprar fruita i verdura, trucar a un amic, a una amiga, a un amic i a una amiga, però el que no toca és procastinar i sentir-se malament per ser procastinador, procastinat i procàs. 

L'altra pregunta és: demà serà un matí fructífer?

Monkey Safari són dos djs alemanys. Són germans i la foto que tenen com a imatge promocional fa bastanta por. Has dedicat una bona estona a buscar-ne d'altres, però al final t'ha semblat la millor. Mi vida como hombre, de Philip Roth, és el llibre que seguiràs llegint ara. Segur que això no és perdre el temps.

La resposta

Quan escrius un mail, esperes resposta. A vegades triga més i a vegades triga menys, però normalment la reps. És el funcionament bàsic de la comunicació, de l'educació. Quan truques, esperes resposta. A vegades comunica. A vegades no la tens. A vegades és una persona que no et vol agafar el telèfon.

Un cop, quan tenies 21 anys, vas tenir una història d'una nit. L'altre, després d'aquella nit, et va dir que aquella història només duraria una nit. Abans t'havia dit una altra cosa. Tu esperaves més. Tu tenies 21 anys i el vas trucar des del mòbil (aquells mòbils tan grans). El vas trucar unes quantes vegades. No et va contestar mai. Quan tenies 21 anys encara es feien servir les cabines. El vas trucar des d'una cabina. Et va contestar. Va quedar fotut. Tu, en el fons, també. Li vas dir que eres tu, i et va penjar. El vas anar a buscar on treballava. T'estaves tornant boig. Tenies 21 anys. Senties les coses molt intensament. Tan intensament, que t'era igual anar-te'n allà on treballava ell, ficar-te al seu edifici i buscar-lo porta per porta fins a trobar-lo. Perquè et donés una resposta. Te la va donar: "Sisplau no m'emprenyis més, collons!"

La qüestió era aconseguir una resposta. Quan envies un whatsapp esperes resposta. És normal. Tot això que acabes d'explicar és normal. Fa uns dies vas escriure postals. Eres fora de Catalunya i vas decidir que no passava res. Si escrius un bloc, també pots escriure postals. Les vas escriure totes seguides. Quan vas acabar tenies un neguit a dintre. No entenies què et passava. Va passar una estona però finalment ho vas entendre. Esperaves resposta. Una resposta immediata, com si les postals fossin un whatsapp. Estàs boig. I ara ja no tens 21 anys.

The Postal Service vénen al Primavera Sound d'aquest any. Potser amb nou disc. No saps si Amélie Nothomb escriu postals, però cartes segur que sí. A Una forma de vida n'escriu unes quantes, tot i que potser se'n penedeixi. 

Vas tard

Quan surts de casa, a la Diagonal, hi ha un paquet gegant de Wipp Express. Gegant vol dir que fa dos metres, o potser més. Quan l'has vist has tingut dues sensacions estranyes: la primera, que eres molt petit, que t'havies encongit. La segona, que el Wipp Express és una cosa de fa anys, d'uns anuncis a la tele, i que potser ara ningú no el fa servir. T'ha fet una mica de pena que l'enginy dels publicistes no es vegi recompensat (almenys això sospites) per les compres (per les ventes). Potser el provaràs. Vas tard. El Wipp Express ja no està de moda.

Tampoc estan de moda les barbes, es veu. Ara que has decidit deixar-te barba, estan de moda els bigotis. Segurament d'aquí uns anys portaràs bigoti, perquè amb aquestes coses de la moda, per molt modern que vulguis ser, sempre vas una mica tard. Un dia et vas comprar una jaqueta de colors (verd-lila-groc), d'aquelles de Fama, i quan te la vas començar a posar vas veure clar que només la duien els joves de 21 anys. Igual que els pantalons blau elèctric que no saps amb quina samarreta combinar-te. I això et semblava un problema, però el problema no és la combinació, sinó que els pantalons blau elèctric no fan per tu i que ja no es porten, tampoc.

Vas tard. Sempre. Per això tens la sensació que d'aquí uns dies aniràs a Plaça Catalunya i t'instal·laràs allà amb una tenda de campanya per començar una revolució. I es dirà 15M. Vas tard, però algun dia o altre seràs un revolucionari. I portaràs uns pantalons blau elèctric. 

Hot Chip, malgrat que ja tenen una edat, poden portar panatalons blau elèctric i els queden bé. La versió de Flutes, del seu nou àlbum, és de Sasha, un dj que vas conèixer a PanoramaBar/Berghain, a Berlin. Berghain no es pot descriure. Hot Chip punxen avui a l'Apolo. 

Menjaràs gos

La veïna de baix té un home i unes quantes filles. La veïna de baix té més de 60 anys. Té més de 70 anys. La veïna de baix té un home que té més de 70 anys. La veïna de baix té unes filles que no tenen seixanta anys, però que la visiten molt, o que viuen amb ella. Te les trobes molt sovint a l'ascensor. Quan puges amb ascensor passes pel seu pis. No el veus. És el que tenen els ascensors. Tu vius al tercer. Ells viuen al segon. L'ascensor ha de passar pel segon pis abans d'arribar al tercer. Quan passes pel seu pis ja el sents.

La veïna de baix té un gos. L'home de la veïna de baix té el mateix gos. Les filles de la veïna de baix, també. El gos borda quan passes amb l'ascensor pel segon. El gos borda quan obres la prota de casa teva. El gos borda quan vas a la cuina. El gos borda sempre que el deixen sol. Els veïns de baix tenen més de setanta anys i no són mai a casa. T'alegres de l'esperit jove que tenen a aquesta edat. No paren de fer coses. Vols ser com ells, quan sigui (més) gran. No vols tenir un gos. O, com a mínim, no vols tenir un veí que tingui un gos que bordi tant, o que bordi tant i de manera tan aguda. I que no pari.

O si has de tenir un gos perquè algú ha decidit que als setanta anys tindràs un gos, no vols deixar-lo sol ni acostumar-lo a plorar (bordar), pobre gos, sempre que s'hi senti. Si el teu gos borda de la mateixa manera, un dia el ficaràs dins d'una bossa de plàstic del Bonpreu, el taparàs amb una manta i esperaràs que s'ofegui. Te'l cuinaràs per sopar i menjaràs gos. Això només ho faràs amb el gos que tindràs quan tinguis setanta anys. No amb el de la veïna de baix.

Et repeteixes posant Michael Mayer, però no et repeteixes tant com el gos dels veïns de baix. John Irving és un autor que ningú no pot negar que es repeteix més que l'all, però tampoc es pot negar que ha escrit novel·les tan brillants com Una dona difícil. No recordes si hi surt cap gos, però sí que recordes que vas plorar llegint-la. 

Vols ser actor

Aquesta setmana aniràs gairebé cada vespre al teatre. No pares (tu). No para (el teatre). Entraràs a la sala, t'asseuràs, acabaràs de mirar el Facebook i d'enviar dos whatsapps. Posaràs el mòbil en silenci, sense vibrador. Veuràs els actors.

Els actors són persones que diuen coses que s'han après. Cada dia diuen les mateixes coses. Estan bojos. A vegades ho diuen dos cops cada dia, fins i tot, si fan doble funció. Estan realment fatal. Sort que guanyen diners. Tots els actors són rics. Cobren uns sous espectaculars. Assagen sempre cobrant molt i durant les funcions han d'anar tres o quatres cops a La Caixa per obrir comptes nous per guardar-hi tot el que guanyen. Tots els actors són rics. Cada nit ho són més. Són els més rics del país, per això agafen les seves fortunes i se'n van a un altre país. Allà diran les mateixes coses que aquí, cada dia les mateixes, però amb un altre idioma. Els actors són llestos i se'n van amb tot de bitllets a les butxaques en comptes d'arreglar el país. I si es queden aquí, no declaren res. Els actors no són gent compromesa, no van a manifestacions, només diuen el mateix cada dia. Són uns desgraciats.

Tots els actors es diuen Depardieu. En Montoro, un dia, els convidarà a tots a fer un cafè. Els dirà: "Ja que teniu tanta pasta, us el pagueu vosaltres, el cafè, d'acord?". I els actors, que són burros, ho faran. Tu vols ser un d'aquests actors. Vols que en Montoro et convidi a fer un cafè. El pagaràs tu, el cafè, i després li escupiràs tot a la cara. Si algun dels altres actors que han vingut amb tu no s'atreveix a escupir perquè és mes fi, que li tiri el cafè bullent per sobre. Gràcies.

A El Rei Borni, a la sala Flyhard, Marc Crehuet i actors escupen cafè amb molta mala llet. Clar que sí. Chromeo no tenen tanta mala llet, però sí ironia. T'encanta la ironia.

Et volen a tu

Aquest matí t'ha trucat Orange, t'ha trucat Endesa i t'ha vingut a veure el Círculo de Lectores. Tots et volien a tu. T'has sentit estimat. Però molt. I de cop. Tant d'amor t'ha saturat. Has trobat a faltar Gas Natural, Iberdola i els Testimonis de Jehovà. Ara fa temps que no passen, aquests últims. Fa molt que no els veus. Hi ha altra gent que et vol: els d'una empresa potabilitzadora d'aigua (o similar, no ho acabes d'entendre), els d'Ono, que et segueixen volent encara que ja siguis seu i els de Movistar per posar Imagenio o per fusionar-te. Tots et volen a tu. 

El del Círculo de Lectores t'ha dit: es nota que llegeixes molt. Et coneix molt bé. Tots es pensen que et coneixen molt bé. La d'Endesa t'ha dit: com que vols estalviar, val més que tinguis el gas amb nosaltres. Com sap que vols estalviar? Potser no vols estalviar. Per què es nota que llegeixes? No saps si t'agrada tenir cara d'intel·lectual. Però una cosa és clara: no hi pots fer res, tots et coneixen molt bé i volen el millor per tu. Tens l'esperança que demà, quan tornin, o demà passat, si es fan esperar (desitges que no triguin gaire o ploraràs, trist i enyorant-los), tens l'esperança que, com que et coneixen tan bé, vinguin amb la solució a tots els teus problemes.

Si realment t'estimen i volen el millor per tu, ho faran.

Feia dies que no penjaves una cançó tan discotequera com la de Waze&Odyssey. Quan comencen són dures, però al cap d'uns segons no pararies d'escoltar-les. Començar un llibre com Estúpids homes blancs, d'en Michael Moore (almenys porta el seu nom) també costa, fins i tot fa mandra, però a vegades les clava bé.

Les fotos

Has tornat. Has fet fotos. Les fotos no s'assemblen en res a tot el que has vist. això ho tenen, les fotos. Però les ensenyes. Ensenyar fotos és pesat. Pel que les ensenya, quan són més de 500 i pel que les veu encara més. Ensenyes les fotos. Ho expliques tot amb un somriure. Sincer, el vatge t'ha anat molt bé. Ho expliques als teus amics fent una cervesa, als teus amics al sofà, ho expliques a la teva família quan els vas a veure. Els vas a veure poc. T'has acostumat a veure poc a la teva família. T'has acostumat a fer la teva. A vegades et fa por. Has estat 15 dies fora. Has pensat en tothom. Els ensenyes les fotos a tothom. Tothom deu pensar "que no ens hi estiguem dues hores, sisplau". Has portat algun souvenir. No saps per què n'acabes comprant. No t'agraden els souvenirs. Els que has comprat són lletjos. Expressament.

Els dones a la teva família mentre miren les fotos. Cada cop et sents més a prop de la teva família. Tens més de trenta anys. Hi va haver un temps que parlaves poc amb la teva família. Ara hi parles molt. Els ho expliques gairebé tot. I ells també. I ara saps coses que abans no sabies. Malgrat els veus menys, els coneixes més. I com més els coneixes, més t'alegra tenir una família i més pateixies per ella. Ens fem grans. Es fan grans. Estan contents que puguis viatjar i fer la teva. Estan contents però ara veus que també tenen problemes. Has trigat, però t'has fet gran i ara estàs content amb ells però també pateixes més. Tot és més intens. T'agrada que sigui així, malgrat tot.

Has dubtat de posar una cançó tan trista però tan maca com aquesta el dia del teu retorn. El_Txef_A és un dj de Bilbao. Per compensar, llegiràs Bullet Park, de John Cheever. Les històries de Cheever són dures, però l'humor que hi posa no té preu. Dels millors autors que has llegit.

Els xinesos

De tant en tant vas a comprar alguna cosa als xinos. És un univers inifinit. T'hi perds. T'hi perds perquè la varietat de l'oferta és inabarcable i t'hi perds perquè quan preguntes si tenen alguna cosa no t'ententen. És així, els xinesos no t'entenen.

Tu tampoc no entens com hi vas tan sovint, a les seves botigues-univers, i tornes a caure al mateix error. T'has comprat un necesser. Es veu que encara es fan servir. És lleig, el necesser que t'has comprat. Però no només és lleig, sinó que només d'arribar a casa se t'ha trencat una de les dues cremalleres que té. Un altre dia t'hi vas comprar un paraigua marca Jani Markel i no el vas poder fer servir mai perquè només d'obrir-lo et van petar dues vares. Avui te n'has comprat un altre. Un Jani Markel, també. Et captiva la seva mida. Són petits. Els xinesos també, majoritàriament. Les persones xineses, vols dir, no les botigues dels xinesos, que són enormes i, si volguessis, podries comprar-t'hi tot el que necessites per a un viatge. 

La cançó que has triat avui et fa pensar en un viatge. No acostumes a explicar el que et diuen les cançons, però aquesta, ho has de confessar, t'emociona, i et va bé per dir que potser ara estaràs uns dies sense escriure al bloc. Creus que és una molt bona cançó. Esperes que algú l'escolti.

Michael Mayer és un molt bon dj alemany. Hauschka és un gran pianista, també alemany. Junts són enormes. No cal dir res més.